Mig segle de Maradona

Aprofito l'ocasió de l'aniversari dels 50 anys de Maradona per parlar-vos del qui jo considero el millor jugador de tots els temps. Persona discutida, però jugador infinit.

Per mi Maradona és futbol per definició. Més enllà dels seus orígens humils, baso la meva apreciació en un fet. Ha estat un jugador capaç de fer campió un equip ell sol. Després de passar per Argentinos Juniors, Boca Juniors i Barça, va arribar a Nàpols, club on crec que es va veure el millor Maradona. Només heu de mirar les imatges de la seva presentació amb l'estadi Sant Paolo ple fins a la bandera. No sé si s'ha vist mai una presentació com aquella.

Tothom sap com és Nàpols. Caòtic, húmil, pobre. Suposo que Maradona es va trobar com a casa, com el rei entre la gent pobre i húmil, gent d'orígens sembants als seus. Doncs bé, només dir-vos que va guanyar dues lligues i una copa de la Uefa. Després d'aquells anys, el club no ha guanyat mai més res. I ho va fer amb un equip on no destacava cap jugador, més enllà del brasiler Careca (que no hi era en la primera lliga). De fet, els èxits amb el club napolità van arribar després de guanyar el Mundial 86 a Mèxic, on tots ja sabem què va fer.

Un jugador que al Mundial 90 d'Itàlia va aconseguir que quan Argentina va jugar a Nàpols, tot l'estadi ple d'italians animés a Argentina amb banderes blanc i blaves. Anaven amb Maradona abans que amb Itàlia.

Destaco Maradona perquè, imagineu què hagués fet un jugador de la seva qualitat sense un entorn tant negatiu i sense el consum de cocaïna? Si amb la mala vida que portava feia delícies al camp de futbol, què no hagués fet cuidant-se una mica més? I és que ningú ha demostrat que fotre's cocaïna millori el rendiment futbolístic. Potser, més aviat, al revés per la mala vida que portava.

Ah. Per cert, i li fotien uns marcatges que no es veuen avui en dia. Només recordar l'entrada de Goikoetxea o el marcatge que li va fer Claudio Gentile al Mundial 82. Si veiessim aquestes entrades avui en dia, n'hi hauria uns quants a la presó.

Us deixo dos vídeos, un amb la seva cançó i un altre d'un escalfament abans del partit que parla per si sol.

I una frase d'ell: "A mi me han enseñado muchas cosas, pero acepté por respeto. Yo hacía lo que quería".

Per cert, un dia parlarem de perquè no va triomfar a can Barça o va marxar per la porta del darrere. No només va ser culpa seva, també de la idiosincràcia dels propis catalans.